IMPRESSIONS A LA TORNADA

Quan tens una experiència com aquesta, per molt que vulguis l’has de deixar pair, que reposi, però abans de marxar, quan hi ets i quan tornes, el cap no deixa de pensar, no ho pots evitar.
He escrit el diari, però sobretot m’agrada recordar el dia a dia i veure el que era diferent i com vivíem, ells segueixen allà sense que res no hagi canviat.

Al matí ens llevàvem, la higiene canviava, ja no havies de pensar en la dutxa, et rentaves però de forma més limitada, t’hi acostumes, els primers dies penses que no, i t’hi acostumes. Preníem cafè, no tan fort però en preníem, i per a nosaltres era un regal perquè la resta del dia seria te. Però, també, què té de dolent el te? Ens agrada el cafè perquè és la nostra cultura, però, si no el coneguéssim, ens faria realment diferents?
Anàvem cap a l’escola, per sort amb una ampolla d’aigua embotellada per protegir-nos, però ells ja no prenen aquesta precaució.
Treballàvem com podíem perquè no han vist escoles com les nostres. La calor t’aixafa, l’aire aixeca sorra i no para d’embrutar i de fer malbé el que has portat, has de tancar finestres, has d’aguantar més calor, i ho has de fer amb estoïcisme, amb quin dret et queixaràs quan ells viuen sempre així, han nascut aquí o ja no recorden la seva autèntica Dajla.
Després reculls, intentes guardar-ho tot bé en un armari trencat, almenys ho intentes, però no saps quan durarà.
Els nens han dinat a l’escola, això és important, estan alimentats, encara que sigui amb una dieta poc equilibrada. Alguns aliments que estem tips de comprar, no els veuran mai.
Vas cap a casa quan la calor pica, però t’esperen per saber com ha anat el dia. Encara que cada dia sigui igual, s’estan hores parlant i parlant del que han fet, del que ha dit el veí, el parent, el de més enllà, i estan contents de poder parlar i d’estar els uns amb els altres.
No valoren la intimitat, no tindria sentit, el que viu aïllat als campaments és un que ja no se’n surt, potser un malalt mental (em van parlar d’un que vam veure un parell de vegades, però els veïns també l’alimentaven encara que estigués tot el dia pel carrer). Per sort, ningú no queda abandonat de la comunitat. Una lliçó que cal aprendre. Nosaltres rebutgem i abandonem la majoria de vegades per prejudicis, perquè estan fora dels nostres cànons. Quins cànons? Ens pensem que ens fan més lliures, i com ens equivoquem! Excloem per pobresa, per retard mental, per diferència de gènere, per ètnia i, en canvi, ens creiem en poder del saber i de tenir la il·lustració i la democràcia d’avantpassats.
Per dinar es simplifica tot, es comparteix el plat i es fa servir el mínim per cuinar i també per rentar, l’aigua dels plats no es llença, algun profit se’n traurà.
Després de dinar has de descansar, la calor no s’aguanta i no pots estar voltant. Si s’aixeca més el sirocco, has de tancar finestres i esperar que passi, i escriure o llegir o no fer res, o al revés, molt per compartir i deixar que t’ensenyin.
Després, el te de la tarda a la haima, les converses són limitades, però després les recordes amb afecte. No pots rebutjar-lo, el te els uneix i els fa forts com a família, els nens van i vénen descalços, no es fan mal miraculosament. Saludes i dónes la mà moltes vegades, penses «i quina pèrdua de temps», però no és així, cada persona s’alegra de conèixer-te, i tu intentes recordar els noms; per sort, tornen a aparèixer i els tornes a saludar. En canvi nosaltres ens saludem a cops de clàxon, ens diem quatre paraules o parlem dos o tres a la vegada, ens creiem que ens escoltem.
Després del te han de posar a punt el sopar i donar menjar a les cabres, ja podeu imaginar de què s’alimenten les cabres. Algunes mengen bosses de plàstic.
Ens preparem amb el frontal, perquè de dia el sol enlluerna i molesta, però quan es pon ho fa ràpid i no hi ha llum. De tant en tant, camí al ciber, un fluorescent a les haimes que vas trobant. Han pogut carregar la bateria amb la placa solar durant el dia i ara servirà per reunir-se per sopar —i si arriba, per mirar la tele una estona—, i l’apaguen abans d’anar a dormir.
Com a deferència, quan vas de convidat t’engeguen el televisor, a pesar que potser això els suposarà quedar-se sense llum.
Això és el que recordes: que et treus les sabates moltes vegades, que algú se les posarà si és el primer que troba, que per rentar-te les mans primer et rentes una i després l’altra amb una gerra d’aigua, que la sorra forma part de la vida i no deixa créixer res.
Estic contenta, satisfeta, orgullosa i amb unes ganes enormes de tornar. Sé que m’esperen amb els braços oberts i no els importa com siguis, com pensis, que tinguis la pell blanca... Saben que l’important està en altres valors: la dignitat, l’amor, la senzillesa, la fraternitat. Saben trobar sentit a les coses, perquè el que els passa és tan injust que tot pren la justa i serena mesura.
Els admiro, penso en ells i desitjo que la seva vida canviï i que els interessos d’uns no prevalguin sobre el que realment és important i just.